dissabte, 21 de gener del 2012

DE jo

Fa un poc més d'un any, amb motiu de la convocatòria del premi Andrés Casasnovas, d'Editorial Menorca, se'm va passar pel cap presentar-me i, ja que el motiu del premi consisteix en la presentació d'una entrevista, el fer-me-la a jo mateix. Sí, una autoentrevista.


Com idea em semblava interessant i en vaig fer quatre lletres que no van acabar en res. En la convocatòria del premi per enguany vaig tornar a recuperar la idea però, del poc que hi havia fet, res no valia i vaig començar de bell nou. Al final no va ser fins el darrer dia i a corre-cuita que em vaig decidir a presentar la dita entrevista.


No n'estava molt convençut ja què, cada vegada que la llegia, considerava havia de plantejar-ho diferent, que la resposta no era prou clara pel que volia dir, que em deixava coses... i moltes més però, al final, la vaig presentar.


El jurat va haver de decidir d'entre tres. Que bo de fer és tenir medalla de bronze quan no hi ningú més! I, clar, el meu treball no va ser l'elegit. A l'acte del jurat diu textualment quan fa referència al meu treball: “Per una banda destaca per la seva originalitat una autoentrevista, proposta que compleix un dels principals requisits de tota entrevista, que és conèixer bé l'entrevistat”.


Bé, ara em fa pànic tornar a llegir el que vaig escriure. Tenc por de trobar massa contradiccions. Per açò la penj al bloc i, en tot cas, les contradiccions les trobareu vosaltres. Segueu, però, benvolents!






Auto-entrevista 


Quan una persona pretén entrevistar-ne a una altra normalment comença amb una presentació ja sigui aquesta, del personatge en si o, de la matèria que vol tractar. En aquest cas és un poc diferent ja que el que es podria escriure és part, en si mateix, de l'entrevista. Per altre banda podria semblar que fer una entrevista a un mateix és fàcil ja que un es pot demanar el que vol però, he de confessar, que quan he volgut posar-ho en pràctica, ha estat més difícil del que me imaginava. Així i tot ha estat un grata experiència que, esper, també ho sigui per als possibles lectors.


Una auto-entrevista?
Sí. Pot semblar estrany però és així.


Podries explicar els motius?
Sí, es clar, és ben simple. El motiu de fer una auto-entrevista és que, com moltes altres persones, tenc coses a dir però, a ningú, se li passarà pel cap entrevistar-me, ni a jo ni a moltes d'altes persones que, segur, també tenen coses a dir.
Possiblement no tenc, segons ells, el perfil adient. Persona poc coneguda fora dels àmbits personals. Sense perfil públic. Sense estar al capdavant d'alguna de les moltes entitats que hi ha a Menorca. Sense cap perfil destacable més que ser una persona amb opinió i activa en diversos àmbits.  És com si el que pensa individualment cada persona de la gran massa no tengui importància, i jo vull pensar que a moltes persones els agradaria tenir l'oportunitat de dir amplament el que pensen. Si mirem qui son els entrevistats, podem observar que la gran majoria de persones no en tindran mai l'oportunitat.


Idò, l'opinió d'un desconegut no importa...?
No ho sé però, en general, massa vegades necessitam tenir la referència de qui diu què i deixam de pensar amb el què es diu. De fet, en un primer moment pensava que l'entrevista havia de ser anònima perquè les persones que la llegissin ho fessin perquè els interessi el que pensa una persona sense posar per endavant cap estereotip d'idea preconcebuda (aquest és de dretes o d'esquerres, pensa en blanc o en negre,..) i què, per tant, no se'n faci una lectura imparcial sinó, i des del començament, una lectura a favor o en contra de, segons el que s'exposa i segons com pensa cadascú.


Sembla que tens les coses molt clares?
No, no, que va. Tot són contradiccions però, no ho prenc com una cosa negativa sinó, més bé, com una manera d'avançar.


I com ho feim per a fer-ho un poc pràctic i entenedor?
Senzill, tot s'ha de fer senzill. Hi ha persones que em coneixen per Lluís, d'altres per Josep. Així que qui faixi les preguntes pot ser un i que les respongui l'altre. 


D'acord Pep. I de què podem parlar?
De fet de quasi bé tot. De la Menorca on vivim. De la Menorca que volem. D'on venim, del passat. De cap a on anam, del futur.  De política. De... Tot està lligat d'una o altra manera encara que, és clar, normalment estancam els compartiments per a poder facilitar l'opinió sobre temes concrets...


Com et definiries políticament. Ets idealista?
Com ja he dit, crec que no és bo estereotipar a ningú d'una manera tancada. Som idealista en quant a caminar cap a un mon millor però, i açò és el que importa, amb els peus a terra. 
Som nacionalista en quant a que  les decisions s'han de prendre el més prop i amb el màxim de participació possible de la zona  i/o persones afectades. 
Som internacionalista en tenir clar que res del que pensi és més important que el que pensi qualsevol persona de qualsevol lloc. Que la meva cultura és rica si pot conviure amb les altres cultures. Que ningú te dret a decidir pels altres.
I som pessimista perquè no aconseguesc entreveure un futur clar.


No ho pintes un poc negre amb aquesta darrera frase?
Pot ser sí però és que hi ha molts problemes que superen la meva comprensió, al manco el perquè de la seva existència:  la fam, les guerres, la corrupció, la contaminació, l'esgotament dels recursos naturals... Quan, per a cadascun d'ells, hi ha solució.
De fet, avui per avui, la humanitat té el coneixement de que cap a on anam és un camí sense retorn i en tost d'aturar-nos a reflexionar pareix que trepitjam l'accelerador. 


On vols anar a para, Josep?
Jo no vull anar a parar au mont. És el que és. Hi ha problemes i aquests s'han de solucionar. I s'ha  de fer a tots els nivells. Si a Menorca protegim, per exemple, la costa, o els boscos, però no es fa el mateix a les altres parts del mon, la solució no funcionarà, però ho hem de fer. Hem de començar per a fer-ho nosaltres independentment del què facin el altres, sinó tampoc ho solucionam. Açò de jo contamín perquè tu contamines no val. No anam en lloc així.


I penses que hi som a temps encara?
Tampoc sé si hi som a temps però cada dia que passa sense aportar solucions és una possibilitat perduda i no ens ho podem permetre. No ho hem de permetre. Hi ha grans reflexions que necessiten de la participació de tots i tots hem de tenir la informació per a poder participar.


Com en la democràcia?
Democràcia? A aquesta paraula se l'empra segons convé. La democràcia ha de ser participació, informació, igualtat, opinió... Però sols se'ns dona una ditada de mel. Mira, fa poc hi ha hagut eleccions, de fet dues, i, pel que sembla, hi ha alguna cosa que no funciona. 
Just fa quatre dies que hi ha un nou govern i ja s'han pres unes decisions que, en la mateixa campanya electoral, proclamaven que no farien. I no passa res!
Als ajuntaments, i en altres administracions també, hi ha acusacions de que la informació que disposaven no era la correcta. Queixes i respostes tirant-se els papers pel cap, defensant el no sé què, però ningú, ha dit o proposat cap solució. Què vol dir que l'oposició no té prou del que sigui? Si no és l'oposició qui ho ha de tenir sinó, tothom. Tu, ell, jo, tots hem de tenir la informació perquè els que estan a l'administració ens gestionen el que és nostre. No gestionen el que és seu. Per açò que vagin a altres llocs. De què hi ha por?...


Uf, t'estàs estressant!
No, és la meva manera de dir, d'actuar. M'indigna aquest joc de govern-oposició i que ningú digui aquí hi ha un problema i la solució és aquesta. Si falta informació s'han de posar els canals d'accés a ella. Si hi falta control de la despesa s'han de posar els mecanismes, públics, sí sí, públics, que tothom en tengui coneixement perquè es pugui controlar i que aquests siguin àgils. No hem d'esperar al que ara passa a la comunitat valenciana per a posar-hi remei. Aquest ha de venir molt abans.


Informació idò...
Bàsicament sí però no és l'únic. La informació et dona la possibilitat de saber com actuar sense anar a les cegues però, amb la mateixa informació, es poden seguir camins oposats. Per tant, primer hem de tenir aquesta informació, després necessitam canals de participació per opinar i no només en unes eleccions. Després, segons el tema, hauríem de posar-nos límits i regles de joc més restrictives, sobre tot pel que fa als temes que no tenen retorn. Pot ser la majoria no ha de ser el cinquanta per cent més un sinó un vuitanta per cent -és un exemple-. De fet ara, nosaltres, esteim condicionant el futur als que vindran i, en certes coses, no els hi deixam gaire bé. Pot ser no tenim dret a fer açò encara que a algú el pugui semblar que sí, que sí és nostre podem fer el que volem.


Creus que hi ha futur?
Sí, sí que ho crec. També sé que perquè aquest sigui ben llarg, per citar-ho com la cançó de Lluís Llach, hem de posar els remeis ara i que, aquests han de ser equilibrats.
No podem defugir de l'actual economia però l'hem d'anar modificant. Hem de tenir clar que sense territori no podem viure i que aquest és limitat. Hem de tenir clar que per viure necessitam aliments i que per tenir-ne es necessita d'un territori. Hem de tenir clar que la vida és molt ampla, que no només hi ha els humans i que, a més, necessitam d'aquesta altra vida. Hem de tenir clar que aquesta vida també necessita d'un espai per a desenvolupar-se. D'unes condicions atmosfèriques...
Cada vegada que malmetem una part d'aquest tot ens ho feim a nosaltres mateixos i deixam, als que vindran, una possibilitat manco per a la seva supervivència com espècie.
Així i tot, crec que hi ha futur.


No creus molt amb els polítics idò?
No, al revés. Crec amb els polítics en quant a persones que volen fer feina per uns objectius. Fins i tot crec amb els que no compartesc les idees.  No crec amb els que enganen. Amb els que amaguen les vertaderes intencions. I, desgraciadament, pens que darrerament n'hi ha massa de gestors que no juguen net...


Així, amb punts suspensius?
Sí, el que  no crec és amb les persones que es posen per davant uns drets que després neguen als altres. No crec amb aquells que no practiquen que els drets i obligacions han d'anar aparellats i tots hem de tenir els mateixos. Quan es va discutir, que per cert ja no se'n ralla, sobre l'edat de jubilació, va quedar palès.
No m'agrada qui considera que el seu temps és més valuós que el dels altres.
No m'agrada aquell que vol cobrar per la seva responsabilitat i que després no en respon de la mateixa.
No m'agrada...


Encara més?
Podríem afegir més coses. Per exemple, no trobés que la solució que volem donar sobre el turisme és la mateixa que volen per a tot arreu? Que venguin més turistes, que gastin més, que venguin amb una temporada més llarga... açò mateix ho diuen a Múrcia, al Marroc, i...  al Congo.
Podríem rallar de l'actual Govern Balear, que fa un discurs moderat però que, possiblement, actua com el govern més dretà que hi ha hagut a les illes fins ara.
Podríem rallar sobre temes sectorials com la integració de persones amb discapacitat, o sobre el patrimoni, o...


Però açò dóna per a una altra entrevista!
Sí. Pot ser, després d'aquesta, a algú li interessi la meva opinió...

dijous, 8 de desembre del 2011

De crisi

De vegades, com supòs que a moltes persones, m'agrada divagar amb els companys i, per descomptat, resoldre els problemes del mon i, fins i tot, de vegades, els de més prop.

De vegades, en les deliberacions d'aquests petits comitès en surten idees, algunes de les quals, es podrien posar en pràctica. D'altres, millor no esmentar-les.

Personalment m'agrada aportar-ne. Idees, anàlisis, propostes, valoracions i tot el que pugueu imaginar. De entre totes i de les moltes aportacions al debat normalment quasi cap acaba a la llum pública -quina por!- però, aquests dies, els mitjans de comunicació n'han feta pública, encara que indirectament, una. El valor del voluntariat i el valor de les persones jubilades. 

Sí. I he quedat sorprès. Ja sé que els motius no en son ben bé els mateixos però, a la pràctica, n'és una bona aportació de com solucionar la crisi o, al manco, una part d'ella.

El CIM s'estalviarà un sou. La figura del coordinador científic de l'IME però, la feina, es seguirà desenvolupant. Com? Un voluntari. Què? Sí, un voluntari jubilat!.

Si aplicam aquesta mateixa formula als assessors, càrrecs de confiança, alliberats varis, polítics... Sabeu quants d'euros ens podríem estalviar en aquestes despeses i emprar-los per abonar deutes, per ajudar a qui ho necessita, per potenciar polítiques de treball, per...

O pensau que no hi ha persones voluntàries, que no hi ha persones jubilades (o no) que n'estarien disposats a fer el mateix?

O és que no totes les persones que ocupen un càrrec no han de tenir la mateixa consideració?

diumenge, 4 de setembre del 2011

D Dilemes





Des del dia en que es van començar a sentir comentaris de que enguany, a les Festes de Gràcia, hi hauria canvis en la programació, vaig estar neguitós pensant en com em podria afectar personalment. 


El canviar en sí no és dolent, tot i que els humans som donats a fer el que és costum i ens costa assimilar el que no coneixem. Els canvis, però, es fan per alguna motivació. No te sentit canviar el que funciona i, si és que es vol fer una innovació, aquesta també ha d'obeir a algun criteri determinat. 


Quan he tingut el programa a casa n'he fet una ullada i... Redéu, el primer dilema. Per circumstàncies que no venen al cas, al llarg de la meva vida he assistit moltes vegades a la sortida del fabioler, quan al mati, s'atraca a l'ajuntament i demana permís al caixer batle per a començar el replec. No som molts els que any rera any ens trobam a la plaça en un moment entranyable: l'inici de la festa.


També, des de fa uns anys, acostumem, abans de l'inici de la festa, a sortir a saludar el naixement del dia. Anam a veure la sortida del sol, prenim un cafè i cap a la plaça de l'ajuntament.


Enguany, un dels canvis, és l'hora de sortida del fabioler. Aquest avançarà el seu horari quaranta-cinc minuts! El fabioler serà a l'ajuntament en un parell de minuts de diferència a que el sol ens mostri el somriure d'un nou dia. No sé si era necessari aquest canvi però jo no podré ser a ambdues bandes a la vegada.


Enguany anirem a la plaça de l'ajuntament a l'hora de la sortida de la colcada. L'any que ve... Qui ho sap!

dijous, 22 d’octubre del 2009

DE distàncies

De tots és sabut que la teoria geològica de plaques és la més acceptada. Que els continents es mouen i que, les distàncies entre dos punts, per tant, no tenen per què ser sempre les mateixes.

També és per tots sabut que la distància més curta entre dos punts és la que es pot traçar amb una línia recta. També sabem que la terra no és plana i que segons quines línies físiques no es poden materialitzar amb una recta -bé, es podria matissar, però pel que fa, no ve al cas-.

També podem assegurar que en el darrers temps hem aconseguit una tecnologia que ens ajuda a ser més precisos en la medició de les distàncies, des de les més grans a aquelles microscòpiques.

A Menorca, per descomptat, també feim servir tots aquests coneixements i, clar, també els posam en pràctica.

Després de moltes investigacions -que no he realitzat jo, que consti- s'ha trobat una nova dada mesurant la distància que hi ha de Maó a Ciutadella. Es veu que s'ha pogut constatar que amb la deriva dels continents, amb el moviment de plaques, hi ha un punt on les dues poblacions, històricament enfrontades, son un poc més veïnes. L'informe no diu sí la distància és presa en línia recta o és la que recorreran els vehicles que vulguin anar d'una banda a l'altra.

Aquesta dada ens ajudarà a estalviar ja que farà que s'hagi de recalcular el cost vertader del desplaçament de mercaderies i de persones.

Us deix el document per si algú te interès en estudiar-lo.




dimecres, 2 de setembre del 2009

DE pintura

Aquesta setmana he fet una cosa que feia temps que no feia, anar a veure una exposició de pintura. He anat a veure la que hi ha al Claustre del Carme, exposició del concurs de pintura de les Festes de Gràcia.

La veritat és que n'hi ha un quants que em van semblar molt interessants. No sé si bons o no, tècnicament parlant, però a jo em van agradar. Com sol passar normalment amb els concursos no vaig entendre la decisió del jurat. Dels elegits cap era del meu gust tot i que, el que va guanyar, no em feia mal als ulls. Vull dir que tenia alguna cosa que no et molesta, però, posat cap per avall, crec tindria la mateixa acceptació.

Tal vegada no estaria malament que en el jurat en fes públic el que els ha fet decidir-se per uns i no pels altres. Així, els que no hi entenem, en podríem aprendre.

dimarts, 9 de juny del 2009

De viatges, dietes i altres

Ja han acabat les eleccions al parlament europeu. Redéu quina campanya més desencisadora. Com es preveia els dos partits grossos, que de grans en prodríem xerrar, s'ho han pres més com unes primàries que no el que havia de ser. Explicar Europa, explicar les diferències. Definir que faran. Clar que, com després es forma part d'un grup més gran, la cosa queda aigualida.

De totes maneres el que volia dir no és açò. De la campanya m'he quedat amb l'ús i abús que se'n pot fer dels doblers públics. Pel que s'ha dit, els diputats tenen un xec en blanc en quan a viatges, hotels.. per desenvolupar les seves funcions. Bé, no serè jo qui discutiré que està bé que facin feina i que corrin el país a la recerca de problemes i solucions. El que no hi ha d'haver és abús. Seria més bo d'entendre que volessin el diputats dels partits minoritaris, ja que dels majoritaris n'hi ha de repartits per a tot el territori. O és que no es coordinen?

De totes maneres, i per no ser molt estricte, els diputats que emprin bitllets, hotels i el que sigui amb doblers de l'erari públic ho tindrien que justificar. Ja que ho pagam entre tots, tots ens hem d'aprofitar de la feina.

Així, encara que per a molts la idea pot ser descabellada, tal vegada s'ha de plantejar que per abonar les despeses, el diputat presenti on ha anat, per a què, amb qui s'ha reunit, quan de temps ha durat la reunió, quines conclusions han tret.. i açò que sigui d'utilitat per a tots. Així sabríem si els diputats fan feina pel país o pels seus (o del partit) interessos.

Estaria bé que algú ens dones informació de quines quantitats esteim rallant. De s'hi ha diputats que viatgen més del compte. Estaria bé de donar un poc més de llum a la professió política...

Pot ser així no hi hauria tanta abstenció.

dimarts, 26 de maig del 2009

DE - interpretacions

La lletra petita sempre és la lletra petita i, que consti, que de vegades no és una qüestió del seu tamany sinó de la manera com s'entenen les coses.

A finals d'agost de l'any passat, més o manco, vaig fer una petició al CIM perquè m'abonessin el cost de la renovació del permís de conduir. Era, segons jo, una cosa que quedava clara a l'actual Acord Marc, el que seria l'equivalent a un conveni col·lectiu. Bé, no va ser així i la cosa ha anat rodant i, possiblement seguirà rodant. Aquest que expòs, és l'escrit que he adreçat aquests dies al CIM. Tot i que és un tema personal, pens que no és inadequat per la idea d'aquest bloc. Així també, qui ho llegesqui podrà tenir la seva interpretació. Un dia vaig sentir un polític que deia "de derrota en derrota hasta la victória final". De moment n'he perdut una altra, però ja arribarà.


Fa uns dies, el DIC, em va comunicar que havia rebut la resposta de la DIRI confirmant la denegació a la meva petició d'ajut per renovació del permís de conduir. No sé ben bé quins van ser els adjectius que se'm van passar pel cap. En podria citar alguns però no cal, al final és que, fins i tot, i com a conclusió, em fa gràcia.

He de dir que el Servei de Gestió de Persones va ser àgil en respondre l'escrit de petició. 11 dies per a denegar-ho. De l'altre escrit presentat el mateix dia, que ja era còpia d'una altra petició de quatre anys enrere, encara no he tingut resposta. Per respondre a l'aclariment demanat pel DI s'ha tardat un poc més.

I ara em trob en una situació un tant estranya. És veritat que el Catàleg de llocs de treball del CIM no especifica el disposar del permís de conducció com a requisit però, també és veritat, que la principal funció d'un vigilant de patrimoni és aquesta, la de vigilar el patrimoni i, dins la seu de la corporació, hi ha poques pedres a vigilar. També és cert que el CIM va adquirir en el seu moment un vehicle per al servei en qüestió i aquest sempre ha estat adjudicat al vigilant com una eina de la seva responsabilitat.

I ara no sé com he de realitzar les meves funcions. En els escrits que sobre el tema ha fet el CIM només denega la petició, en cap moment indica com he de fer per complir amb el que indica el catàleg sobre el que són les meves funcions i que, sense vehicle, no puc realitzar.

Fins el moment de fer la petició no havia tingut cap problema en conduir, i faig la petició perquè el nou Acord Marc així ho contempla i, jo, il·lús, interpret que em pertoca. Ara fins i tot tenc por. Sí per desgracia tingués un accident de transit, de fet en vaig tenir un ja fa uns anys sense danys personals, quina postura prendria el CIM, la que posa l'Acord Marc o m'expedientaria per conduir quan no és requisit de la meva plaça?

Cadascú es posa les cucales on creu les ha de menester, jo també. Per tant, seguiré fent part de la meva feina al camp i, mantindré la meva postura de certs dies no conduir, els que consideri. El Departament ja se'n fa la idea. Per tant, si ens trobem pels passadissos i ens saludem en hores no habituals, ja sabran quin és el motiu. Aquest dia no toca conduir.
..

No sé si s'enten, que en pensau vosaltres?