DE jo

Fa un poc més d'un any, amb motiu de la convocatòria del premi Andrés Casasnovas, d'Editorial Menorca, se'm va passar pel cap presentar-me i, ja que el motiu del premi consisteix en la presentació d'una entrevista, el fer-me-la a jo mateix. Sí, una autoentrevista.


Com idea em semblava interessant i en vaig fer quatre lletres que no van acabar en res. En la convocatòria del premi per enguany vaig tornar a recuperar la idea però, del poc que hi havia fet, res no valia i vaig començar de bell nou. Al final no va ser fins el darrer dia i a corre-cuita que em vaig decidir a presentar la dita entrevista.


No n'estava molt convençut ja què, cada vegada que la llegia, considerava havia de plantejar-ho diferent, que la resposta no era prou clara pel que volia dir, que em deixava coses... i moltes més però, al final, la vaig presentar.


El jurat va haver de decidir d'entre tres. Que bo de fer és tenir medalla de bronze quan no hi ningú més! I, clar, el meu treball no va ser l'elegit. A l'acte del jurat diu textualment quan fa referència al meu treball: “Per una banda destaca per la seva originalitat una autoentrevista, proposta que compleix un dels principals requisits de tota entrevista, que és conèixer bé l'entrevistat”.


Bé, ara em fa pànic tornar a llegir el que vaig escriure. Tenc por de trobar massa contradiccions. Per açò la penj al bloc i, en tot cas, les contradiccions les trobareu vosaltres. Segueu, però, benvolents!

Auto-entrevista 

Quan una persona pretén entrevistar-ne a una altra normalment comença amb una presentació ja sigui aquesta, del personatge en si o, de la matèria que vol tractar. En aquest cas és un poc diferent ja que el que es podria escriure és part, en si mateix, de l'entrevista. Per altre banda podria semblar que fer una entrevista a un mateix és fàcil ja que un es pot demanar el que vol però, he de confessar, que quan he volgut posar-ho en pràctica, ha estat més difícil del que me imaginava. Així i tot ha estat un grata experiència que, esper, també ho sigui per als possibles lectors.


Una auto-entrevista?
Sí. Pot semblar estrany però és així.


Podries explicar els motius?
Sí, es clar, és ben simple. El motiu de fer una auto-entrevista és que, com moltes altres persones, tenc coses a dir però, a ningú, se li passarà pel cap entrevistar-me, ni a jo ni a moltes d'altes persones que, segur, també tenen coses a dir.
Possiblement no tenc, segons ells, el perfil adient. Persona poc coneguda fora dels àmbits personals. Sense perfil públic. Sense estar al capdavant d'alguna de les moltes entitats que hi ha a Menorca. Sense cap perfil destacable més que ser una persona amb opinió i activa en diversos àmbits.  És com si el que pensa individualment cada persona de la gran massa no tengui importància, i jo vull pensar que a moltes persones els agradaria tenir l'oportunitat de dir amplament el que pensen. Si mirem qui son els entrevistats, podem observar que la gran majoria de persones no en tindran mai l'oportunitat.


Idò, l'opinió d'un desconegut no importa...?
No ho sé però, en general, massa vegades necessitam tenir la referència de qui diu què i deixam de pensar amb el què es diu. De fet, en un primer moment pensava que l'entrevista havia de ser anònima perquè les persones que la llegissin ho fessin perquè els interessi el que pensa una persona sense posar per endavant cap estereotip d'idea preconcebuda (aquest és de dretes o d'esquerres, pensa en blanc o en negre,..) i què, per tant, no se'n faci una lectura imparcial sinó, i des del començament, una lectura a favor o en contra de, segons el que s'exposa i segons com pensa cadascú.


Sembla que tens les coses molt clares?
No, no, que va. Tot són contradiccions però, no ho prenc com una cosa negativa sinó, més bé, com una manera d'avançar.


I com ho feim per a fer-ho un poc pràctic i entenedor?
Senzill, tot s'ha de fer senzill. Hi ha persones que em coneixen per Lluís, d'altres per Josep. Així que qui faixi les preguntes pot ser un i que les respongui l'altre. 


D'acord Pep. I de què podem parlar?
De fet de quasi bé tot. De la Menorca on vivim. De la Menorca que volem. D'on venim, del passat. De cap a on anam, del futur.  De política. De... Tot està lligat d'una o altra manera encara que, és clar, normalment estancam els compartiments per a poder facilitar l'opinió sobre temes concrets...


Com et definiries políticament. Ets idealista?
Com ja he dit, crec que no és bo estereotipar a ningú d'una manera tancada. Som idealista en quant a caminar cap a un mon millor però, i açò és el que importa, amb els peus a terra. 
Som nacionalista en quant a que  les decisions s'han de prendre el més prop i amb el màxim de participació possible de la zona  i/o persones afectades. 
Som internacionalista en tenir clar que res del que pensi és més important que el que pensi qualsevol persona de qualsevol lloc. Que la meva cultura és rica si pot conviure amb les altres cultures. Que ningú te dret a decidir pels altres.
I som pessimista perquè no aconseguesc entreveure un futur clar.


No ho pintes un poc negre amb aquesta darrera frase?
Pot ser sí però és que hi ha molts problemes que superen la meva comprensió, al manco el perquè de la seva existència:  la fam, les guerres, la corrupció, la contaminació, l'esgotament dels recursos naturals... Quan, per a cadascun d'ells, hi ha solució.
De fet, avui per avui, la humanitat té el coneixement de que cap a on anam és un camí sense retorn i en tost d'aturar-nos a reflexionar pareix que trepitjam l'accelerador. 


On vols anar a para, Josep?
Jo no vull anar a parar au mont. És el que és. Hi ha problemes i aquests s'han de solucionar. I s'ha  de fer a tots els nivells. Si a Menorca protegim, per exemple, la costa, o els boscos, però no es fa el mateix a les altres parts del mon, la solució no funcionarà, però ho hem de fer. Hem de començar per a fer-ho nosaltres independentment del què facin el altres, sinó tampoc ho solucionam. Açò de jo contamín perquè tu contamines no val. No anam en lloc així.


I penses que hi som a temps encara?
Tampoc sé si hi som a temps però cada dia que passa sense aportar solucions és una possibilitat perduda i no ens ho podem permetre. No ho hem de permetre. Hi ha grans reflexions que necessiten de la participació de tots i tots hem de tenir la informació per a poder participar.


Com en la democràcia?
Democràcia? A aquesta paraula se l'empra segons convé. La democràcia ha de ser participació, informació, igualtat, opinió... Però sols se'ns dona una ditada de mel. Mira, fa poc hi ha hagut eleccions, de fet dues, i, pel que sembla, hi ha alguna cosa que no funciona. 
Just fa quatre dies que hi ha un nou govern i ja s'han pres unes decisions que, en la mateixa campanya electoral, proclamaven que no farien. I no passa res!
Als ajuntaments, i en altres administracions també, hi ha acusacions de que la informació que disposaven no era la correcta. Queixes i respostes tirant-se els papers pel cap, defensant el no sé què, però ningú, ha dit o proposat cap solució. Què vol dir que l'oposició no té prou del que sigui? Si no és l'oposició qui ho ha de tenir sinó, tothom. Tu, ell, jo, tots hem de tenir la informació perquè els que estan a l'administració ens gestionen el que és nostre. No gestionen el que és seu. Per açò que vagin a altres llocs. De què hi ha por?...


Uf, t'estàs estressant!
No, és la meva manera de dir, d'actuar. M'indigna aquest joc de govern-oposició i que ningú digui aquí hi ha un problema i la solució és aquesta. Si falta informació s'han de posar els canals d'accés a ella. Si hi falta control de la despesa s'han de posar els mecanismes, públics, sí sí, públics, que tothom en tengui coneixement perquè es pugui controlar i que aquests siguin àgils. No hem d'esperar al que ara passa a la comunitat valenciana per a posar-hi remei. Aquest ha de venir molt abans.


Informació idò...
Bàsicament sí però no és l'únic. La informació et dona la possibilitat de saber com actuar sense anar a les cegues però, amb la mateixa informació, es poden seguir camins oposats. Per tant, primer hem de tenir aquesta informació, després necessitam canals de participació per opinar i no només en unes eleccions. Després, segons el tema, hauríem de posar-nos límits i regles de joc més restrictives, sobre tot pel que fa als temes que no tenen retorn. Pot ser la majoria no ha de ser el cinquanta per cent més un sinó un vuitanta per cent -és un exemple-. De fet ara, nosaltres, esteim condicionant el futur als que vindran i, en certes coses, no els hi deixam gaire bé. Pot ser no tenim dret a fer açò encara que a algú el pugui semblar que sí, que sí és nostre podem fer el que volem.


Creus que hi ha futur?
Sí, sí que ho crec. També sé que perquè aquest sigui ben llarg, per citar-ho com la cançó de Lluís Llach, hem de posar els remeis ara i que, aquests han de ser equilibrats.
No podem defugir de l'actual economia però l'hem d'anar modificant. Hem de tenir clar que sense territori no podem viure i que aquest és limitat. Hem de tenir clar que per viure necessitam aliments i que per tenir-ne es necessita d'un territori. Hem de tenir clar que la vida és molt ampla, que no només hi ha els humans i que, a més, necessitam d'aquesta altra vida. Hem de tenir clar que aquesta vida també necessita d'un espai per a desenvolupar-se. D'unes condicions atmosfèriques...
Cada vegada que malmetem una part d'aquest tot ens ho feim a nosaltres mateixos i deixam, als que vindran, una possibilitat manco per a la seva supervivència com espècie.
Així i tot, crec que hi ha futur.


No creus molt amb els polítics idò?
No, al revés. Crec amb els polítics en quant a persones que volen fer feina per uns objectius. Fins i tot crec amb els que no compartesc les idees.  No crec amb els que enganen. Amb els que amaguen les vertaderes intencions. I, desgraciadament, pens que darrerament n'hi ha massa de gestors que no juguen net...


Així, amb punts suspensius?
Sí, el que  no crec és amb les persones que es posen per davant uns drets que després neguen als altres. No crec amb aquells que no practiquen que els drets i obligacions han d'anar aparellats i tots hem de tenir els mateixos. Quan es va discutir, que per cert ja no se'n ralla, sobre l'edat de jubilació, va quedar palès.
No m'agrada qui considera que el seu temps és més valuós que el dels altres.
No m'agrada aquell que vol cobrar per la seva responsabilitat i que després no en respon de la mateixa.
No m'agrada...

Encara més?
Podríem afegir més coses. Per exemple, no trobés que la solució que volem donar sobre el turisme és la mateixa que volen per a tot arreu? Que venguin més turistes, que gastin més, que venguin amb una temporada més llarga... açò mateix ho diuen a Múrcia, al Marroc, i...  al Congo.
Podríem rallar de l'actual Govern Balear, que fa un discurs moderat però que, possiblement, actua com el govern més dretà que hi ha hagut a les illes fins ara.
Podríem rallar sobre temes sectorials com la integració de persones amb discapacitat, o sobre el patrimoni, o...


Però açò dóna per a una altra entrevista!
Sí. Pot ser, després d'aquesta, a algú li interessi la meva opinió...